“Fer bogamarins”, així es titula un reportatge del Levante-Emv sobre la pesca artesanal dels eriçons de mar a Xàbia. Quico Serrat té vuitanta-sis anys, i encara es manté dret a la barca i fa servir l’asta, “una perxa de fusta amb un ganxo de ferro en un dels seus extrems”. Ara, aquesta pesca de l’eriçó de mar està molt regulada, però ja no queden pescador que facen ús de la forma tradicional, molt més sostenible i respectuosa amb el fons marins. Quico és el darrer pescador de bogamarins.
Bogamarí és la forma amb què denominen l’eriçó de mar a la Marina i a les Illes. Segons diu Quico, a Dénia ja els diuen eriçons. Són aquelles peculiaritats lingüístiques que separen els pobles. El nom m’intriga, tan sonor i peculiar. Faig una ullada al Diccionari etimològic de Joan Coromines i em trobe la següent interpretació lingüística: “nom de la garota o eriçó de mar usat a la conca valenciana i a totes les Illes, primitivament bogo-marí, compost de l’adjectiu marí-ina, amb bògo que és el mot estès a Mallorca, i sembla haver estat primerament la denominació mossàrab del boc o mascle de la cabra, nom que es deuria aplicar a la garota per les seves propietats afrodisíaques”.
Ausades que és una etimologia curiosa! Coromines vol suggerir que els efectes luxuriants de la carn de l’eriçó de mar l’han fet comparable a la pruïja inextingible del cabró, o, altrament dit, mascle de la cabra? Faig una ullada per internet i descobresc un article científic titulat Estudio antropológico: creencias populares relacionadas con el consumo de erizo de mar y su efecto sobre el deseo sexual en la población de Ilo (Perú) on es conclou que “el erizo se utiliza como afrodisíaco y vigorizante, sobre todo por la población masculina”. Pel que sembla, la fama afrodisíaca dels eriçons està ben estesa pel món i l’etimologia corominesca és plausible i versemblant.
Tot i això, també descobresc una tesi doctoral d’Antoni Corcoll Llobet, de més de cinc-centes planes, titulada Eriçó de mar: estudi antropològic, geolingüístic i etimològic. La seua lectura m’apassiona i descobresc mil detalls que desconeixia. Quin home més extraordinari ha de ser el Dr. Corcoll! Pense a contactar amb ell, per tal de contrastar l’etimologia de bogamarí, però buscant la seua adreça descobresc amb pesar que va morir fa tres anys, a l’edat de seixanta-set anys. En l’esquela s’especifica que era doctor en Filologia Catalana, i sens dubte el més gran especialista català del món fascinant dels eriçons marins.
La descoberta de la seua mort prematura m’ha deixat un regust amarg. La tesi li fou dirigida pel professor Joan Veny, i durant uns minuts em tempta contactar amb ell, per saber més de Corcoll. Aleshores trobe un article seu, publicat a Caplletra, i titulat “Els noms de l’eriçó de mar en català”. M’aboque en la seua lectura amb entusiasme i expectació: “Quant a bogamarí, opino que prové d’un primitiu boga. Veu que pertany, molt probablement, a una àmplia i extensa família de paraules que procedeixen del gal·loromànic bulga (DECat, s.v. bujola i butxaca). Boga estaria emparentat directament amb l’occità bogo i el francès bogue que tenen el valor del peix ‘boga’ (Boops boops) i el de ‘pelló de la castanya’. Aquest últim significat hauria d’haver rebut boga en algun estadi de la nostra llengua, des d’on passa, per comparació, a designar l’eriçó de mar, amb la inclusió de l’adjectiu marí o marina, per a una major transparència semàntica”.
Segons Corcoll, el nom de boga fa referència a la pell hirsuta del fruit de la castanya, en una transposició metafòrica. Ja passen aquestes coses! Cal triar, doncs, entre Coromines i Corcoll, això és, entre el boc luxuriós i la boga insípida. Diria que Corcoll porta raó... Ara bé, convindreu que la transparència semàntica de Coromines és insuperable. El boc de la mar.
Per a Pepa Ferrando, que em va parlar dels bogamarins de Xàbia
